Les Desaparicions

Mina era una nena moolt estranya. Un dia se'n va anar de casa sense deixar rastre. Els pares sempre deien a la policia: "La Mina estava molt interessada en el castell abandonat que hi ha al Turó Mortífer del bosc". "Espero que no hi hagi anat!" va dir la mare posant-se a plorar. Un cop dit això, els policies se'n van anar al turó del bosc.
Després de vuit dies, la policia no tornava i no tornava. Els pares i la família de la Mina esperaven i esperaven. Però ningú que hi hagués anat n'havia tornat. Al final la família va decidir anar al castell.
Quan hi van arribar van trobar la porta entreoberta. Van entrar-hi però l'avia es va quedar fora. De cop, l'àvia Sandra va sentir molt de rebombori a dins i ella diu, més aviat deia (es que es va morir fa anys) que ella va mirar per una escletxa i va veure la Mina amb un ganivet ple de sang i amb tot de cossos morts assassinats a terra. Llavors l'àvia va fugir cap al poble i ens va explicar aquesta història. Però al cap de dos dies es va morir. Hi ha gent que diu que va ser la venjança de la Mina.

Judith Manobens, 4t

L'Estaca

Hi havia una vegada la meva besàvia, la Ventura. Estava xerrant amb les seves amigues i va dir:
"Els meus fills no s'atreveixen a passar pel cementiri el dia de Halloween i han de donar tota la volta!".
I les amigues li van dir:
- Tu t'atreveixes?
- Home, si es de dia...
I aleshores van fer una aposta: a veure qui s'atrevia a passar pel cementiri per Halloween. Una dona que es deia Maria va dir que ella s'atrevia. Van quedar en què com a prova de què hi havia anat, havia de clavar una estaca al cementiri.
I el dia de Halloween i va sentir un soroll. Només era un conill. Va anar cap al mig del cementiri, va clavar l'estaca. Quan se'n va voler anar va veure que no podia, que alguna cosa l'agafava i no la deixava marxar. Era l'estaca que havia clavat que li havia agafat el vestit però ella va pensar que era un mort i va morir d'un ensurt.
Al matí totes les amigues van anar a ca la Maria però no hi era. Van pensar que no es va atrevir a anar al cementiri i que es va quedar a casa amagada per la vergonya. Però quan van anar al cementiri la van trobar morta. Fi!!

David López, 5è

L'Hotel estrambòtic

No fa gaire temps a Mallorca hi havia un hotel que es deia Hotel Carlos III. Era de dues estrelles. El majordom es deia Heckson, era força misteriós. Diuen que un dia, un senyor que va passar la nit a l'hotel va aparèixer apunyalat el dia següent. El va trobar en Heckson.
Des d'aquell dia, ningú entrava ni sortia de l'hotel. Un dia va entrar un home que era turista i el majordom li va preguntar quina habitació volia. Ell va dir que qualsevol i el vell majordom li va recomanar la 335. Al turista li va semblar bé. A la nit, el turista volia anar a comprar menjar, però va sentir uns cops a l'habitació 342. Es va apropar i va veure el majordom matant una minyona de l'hotel. El turista va cridar i el majordom el va veure. Es va apropar a ell i el va intentar matar però el turista va fugir.
Al cap de 12 anys, mentre el turista dormia a casa seva, va aparèixer un vell amb un ganivet. Ah, era el majordom de l'Hotel Carlos III! El turista va agafar una espasa de ferro i el va travessar. "Oh no! l'he mort!" va dir el turista. De la roba del majordom va sortir un fantasma. El turista va agafar una ampolla, el va ficar dintre, va trencar l'ampolla i el fantasma es va morir. Des d'aquell dia, el turista no va tornar a cap hotel.

Eric Sánchez, 4rt

Històries de terror

Aquesta passada setmana he pres la decisió de donar continuïtat al blog i aprofitar-lo per penjar-hi tot allò que pugui sortir dels nens i nenes de l'escola. Així doncs, cada setmana els proposaré un tema sobre el qual podran escriure contes, opinions o fer dibuixos. El tema de la setmana passada era "històries de por". Han sortit contes força interessants. Aniré editant i pujant els continguts segons m'ho permeti la meva agenda.

Aquest és el primer dibuix que publico. Una mica escabrós, poden pensar alguns. A mi m'agrada. És de la Judith Manobens de 4t i serveix per il·ustrar la seva història Les desaparicions.

Hola, aquesta és una història que li pot passar a qualsevol...

La Lua era una adolescent de 15 anys con qualsevol altra. Mmmm... Perdoneu, he dit "com qualsevol altra"? Doncs no, no ho era, no era gens normal. La Lua la Coriqueta Torres tenia poders. Bé, vaja, només un, el del foc.
Ostres! Perdoneu-me, m'he oblidat de dir-vos que la Lua té una mascota (per dir-ho així) i, a més era caçadora de poders, ja ho veureu.
Aquell dia, diumenge per ser clars, era un dia normal i corrent. La Lua estava estirada al seu llit llegint Harry Potter que la fascinava, però de cop el seu fènix, el Fire va dir:

- Lua, Lua!

- "TsK", t'he dit mil cops que no em desconcentris mentre llegeixo! -va cridar la Lua.

- Lua, amb qui parles?! -va preguntar Sara (la mare de la Lua) des de la cuina.

- Mama, no estava parlant amb ningú, t'ho has imaginat -va replicar la Lua - Que vols Fire? -va dir amb veu vaixeta.

- Escolta Lua, noto la presència de l'escac del vent -susurrà en Fire.

- Perquè no m'ho has dit abans?! -va mig cridar la Lua- Va, anem!!

Oh foc tot poderós,
Crema el meu cos.
I fes que aquesta nit
sigui caçat l'esperit.

PEL PODER DEL FOC, TRANSFORMACIÓ!!!

Li va aparèixer un vestit preciós: taronja i tan ardent com el foc. Llavors se'n va anar a caçar l'escac del vent. I el va trobar. Sí, al parc. estava sobrevolant un balancí.

- Vin! -(es com es diu l'escac del vent)- Torna a la teva forma: Pel poder del FOC!! - va dir la Lua un pèl espantada-.
Però llavors es va recordar que l'escac del vent era l'últim poder que li faltava! Però l'escac no va tenir compassió.
Al cap de 5 hores dures i cruels la Lua (amb el vestit estripat) va aconseguir guanyar al vent i va unir tots els poders i, de cada escac en va sortir una noia. I van ser amigues fins al final.

Judith Manobens, 4t

El Dr. 0%

Hi havia una vegada un doctor que es deia Dr. Niginski però li deien Dr. 0% ja que mai no trobava cap invent i els que descobria eren inútils o no li funcionaves bé. Vivia a Londres.
Un dia, a les 12:32 el van trucar i li van dir:

- Perdó, no l'hauré despertat oi?

I el Dr. va contestar:

- No, no. Però que vol?

- Diuen que el proper dia 26 de desembre ha d'anar de creuer a les illes Fiji.

- Sí, però això es demà! Bé, adéu!

Llavors, el dia següent a les 4:30 va sortir el vaixell i va salpar cap a les illes Fiji. El creuer va deixar al Dr. 0% a les illes i se'n va anar. Com que estava avorrit, al dia següent d'estar a les illes Fiji, el Dr. va sortir nedant i gairebé se'l menja un tauró! Va arribar nedant a una altra illa, va intentar fer una cabana i li va sortir bé! Ja era hora de sopar però no tenia res. Va decidir agafar unes pinyes i se les va menjar. De sobte va sentir un soroll que venia de darrere dels matolls. Va dir:

- Qui hi ha?- va exclamar.

De cop va veure una noia encantadora i va sentir que deia:
- Hola, vols casar-te amb mi?

Va respondre que sí i van viure feliços a una illa Fiji.

Erika Bastide, 4t

Conte de Sant Jordi

Fa molts i molts anys, en un país molt llunyà, vivia un drac molt ferotge i monstruós. Aquell drac tan terrible podia caminar, nedar i volar. El drac destroçava i s'empassava tot el que trobava al seu pas: cases, camps, ovelles, bous, cavalls i fins i tot homes i dones. Perquè no fes tan de mal, el rei va decidir donar-li un parell de bens cada dia per menjar. Quan es van acabar els bens li van començar a donar bous i cavalls. Un mal dia es van acabar tots els animals del regne. Perquè el drac no ho destrocés tot, el rei i la gent del poble van acordar donar-li al drac una donzella cada dia. Un mal dia li va tocar a la princesa, la filla del rei. El rei, molt trist i preocupat, va entregar la seva filla al drac, però per allà va aparèixer Sant Jordi. Amb la seva llança va aconseguir matar el terrible drac i de la sang del drac va néixer un roser. El cavaller Sant Jordi va pujar a la princesa en el seu cavall blanc i se la va endur. La gent del poble es va posar molt contenta "Visca el cavaller Sant Jordi" deien.

Mariona Cané, 4t

Us explicaré una història...

Hi havia una vegada un cavall que sempre estava a la seva granja per què el seu amo mai no el treia a passejar i el tractava malament. Li donava de menjar patates fregides amb allioli i coca cola per veure. El cavall no podia menjar això per què no li agradava i, a més, els cavalls no mengen això. El cavall pensava "per què el meu amo em tracta tan malament si jo em porto bé amb ell?".
El pobre animal se'n va anar a dormir molt trist. Al matí següent es va aixecar molt trist i va decidir escapar-se quan el seu amo se'n anés. Quan el seu amo se'n va anar a fer la collita de les verdures, els tomàquets, les patates... el cavall ja ho tenia tot preparat. Se'n va anar de la granja caminant, caminant i de sobte es va trobar un amic que tenia quan era petit. Van parlar i l'amic li va dir que no tenia menjar i tampoc on dormir. El nostre cavall el va acompanyar a una granja on li donarien menjar i podia vire-hi. El seu amic estava molt content i li va preguntar: "i tu no et quedes amb mi?" "no, jo me'n vaig a continuar amb el meu camí". Pel camí es va trobar una euga que era molt maca. "Que maca ets" li va dir el cavall, i la euga li va contestar: "I tu també ets molt bonic".
Així, el cavall i la euga es van fer amics i un dia el cavall li va regalar una rosa i li va dir l'amor que sentia per ella. Es van donar un petó i es van casar.

Marina Diana, 4t

La Sinceritat

Hi havia una vegada un nen i una nena que eren bessons. El nen es deia Manu i la nena Sandra. Cada dia es barallaven, encara que, de vegades, s'ho passaven bé junts. A l'escola hi havia uns altres bessons que anaven al mateix curs. El nen era amic del Manu i es deia Gabriel i la nena era la millor amiga de la Sandra i es deia Martina. Al Manu li agradava una mica la Martina i a la Sandra, el Gabriel.
Un dia, el Manu va trencar un gerro sense voler i li va dir a la mare que ho havia fet la Sandra. Al dia següent, van anar a donar una volta pel bosc. Quan ja estaven a mig camí, es van adonar de què s'havien perdut. El Manu li va dir a la Sandra que era culpa seva i la Sandra li deia que no. Van estar així una bona estona. Es feia fosc i no sabien per on anar. La Sandra li va dir al Manu que havia vist una llum. El manu també ho va veure, era con un trol que volava, una cosa molt rara. Cada vegada s'anava acostant més. El Manu i la Sandra tenien por. Va aparèixer un trol i els va dir que sabia el que havia fet el Manu. Els va preguntar si volien anar a dormir al planeta Moix. Allà tothom és sincer, qui es portava malament li confessava a la mare, etc. El trol els va dir que els habitants del planeta Moix eren sincers sempre perquè així evitaven els càstigs.
El dia següent, quan van tornar a la Terra el Manu li va dir a la mare que ell havia trencat el gerro, que no havia estat la Sandra. La mare li va dir que havia fet molt bé de dir-li la veritat. Aquell dia quan els dos bessons van anar a dormir van somiar amb el planeta Moix i també que li deien a la seva mare que dirien mentides mai més.

Júlia Igual, 5è

Sant Jordi 2007 al Menjador de l'escola

Com a gran aficionat a la literatura que sóc, aquest Sant Jordi he tingut la iniciativa de demanar als nens de 4rt i 5è del CEIP Ferran Sunyer que escriguessin un petit relat a l'hora de menjador. La meva idea va ser motivar els nens i nenes explicant-los que penjaria a Internet els millors relats que sortissin. Penso que és molt saludable avui en dia aprofitar les anomenades TIC per qualsevol tasca, especialment per l'educació. De fet, m'agradaria veure el que m'haguéssin escrit les criatures sinó fós per la inevitable il·lusió que produeix imaginar una creació pròpia publicada a qualsevol mitjà. Doncs sense més explicació, aquí venen els relats...